«Pren la paraula», un llibre clarificador

Ressenya de Jesús Leonardo Giménez publicada originalment en Posdata (Levante-EMV) el dissabte 21 d’octubre de 2017

Josep Lacreu és un dels lingüistes que més contribuïxen a acostar norma i parla. La seua obra, a més de ser molt instructiva i didàctica, és representativa de la posada en valor del valencià de sempre i alhora de l’aperturisme necessari per a assolir un model de llengua modern, comunicatiu i rigorós normativament. En eixes línies motivadores s’inscriu el seu llibre, de recent publicació, Pren la paraula (ed. Àrbena, 2017), recopilació d’articles publicats, entre els mesos de juny de 2016 i març de 2017, en el blog del mateix nom i autor contingut en el web d’este mateix diari, Levante-EMV.

El llibre, de 203 pàgines, consta de 42 articles, dividits en quatre apartats temàtics: “Qüestions de llengua”, “Fonètica, fonologia i ortografia”, “Morfologia i sintaxi” i “Lèxic i semàntica”, on exposa amb arguments ben fonamentats diferents qüestions i aclariments lingüístics de gran utilitat per als usuaris d’esta llengua.

Els «Criteris»: Un retorn cap al passat

En este article, intentaré explicar dos incògnites de l’anterior: per quin motiu els Criteris [de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme] no han seguit les recomanacions de l’Acadèmia; i com s’entén que el llibre, més que impulsar a usar el valencià, anima al contrari.

«L’objectiu dels Criteris de la DGPL és tornar cap al valencià escrit dels anys huitanta».

La DGPL no ha aplicat les propostes de l’Acadèmia perquè l’objectiu real deu ser tornar cap al valencià escrit dels anys huitanta, que substituïa no poques formes valencianes vives per catalanes vives (de Sé que tu eres eixe que preferia (i preferix) vindre amb dos maletes xicotetes, a Sé que tu ets aquest que preferia (i prefereix) venir amb dues maletes petites).

«Es poden trobar desenes de formes que diferixen de les solucions recomanades per l’AVL»

En eixe marc, les formes homes, dues, aquest, prefereix es tornen símbols d’aquell model, de manera que aplicar les revisions de l’Acadèmia diluïa l’objectiu. Com ha indicat Josep Lacreu, el contingut dels Criteris només és la punta de l’iceberg: «llegint a l’atzar qualsevol DOGV, es poden trobar desenes de formes que diferixen de les solucions recomanades per l’AVL. Vistes en conjunt, les discrepàncies tenen un valor categorial» (Levante, 2017-03-31).

Els «Criteris» de la DGPL i les lleis valencianes

Abelard Saragossà

En relació a la llengua pròpia, el Govern valencià actual és diferent de l’anterior. La majoria de membres l’usen regularment en les intervencions públiques; estan potenciant-la en l’escola i en la societat; han elaborat una disposició sobre usos institucionals; recuperaran RTVV. En eixe marc, hauria de ser positiu que la Direcció General de Política Lingüística (DGPL) haja editat Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat (23-11-2016), encara que això depén del contingut del llibre. En este article, comentaré a qui és aplicable i com s’ha elaborat. Em fonamentaré en un informe de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

«Les normes de l’AVL han de ser respectades per totes les institucions públiques valencianes»

Les normes de l’Acadèmia (institució estatutària) han de ser respectades per totes les institucions públiques valencianes. En canvi, la DGPL (integrada en la Conselleria d’Educació) és un òrgan de quart nivell. Quant als Criteris, tenen un rang legal baix (són una resolució administrativa). Només són aplicables al Consell i les conselleries. Queden fora les altres institucions estatutàries, els ajuntaments, les diputacions, les universitats i l’Administració de l’Estat.

Criteris lingüístics de l’administració

Lluís Mesa. Cronista d’Estivella i tècnic lingüístic municipal*

«És important que cada part de l’administració entenga quina és la seua funció i que no s’oblide el paper normatiu i oficial de l’AVL. No s’ha de tirar per la borda el treball consensuat dels últims anys amb aptituds poc productives com eixes».

Els Criteris lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística contravenen a l’AVL

Els nous Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat elaborats per la Direcció General de Política Lingüística (consultables ací) contravenen a la normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això és el que es desprén de l’informe que ha publicat la institució normativa en la seua pàgina web, i que podeu consultar ací.

En un clar toc d’atenció als redactors d’eixos Criteris, l’AVL els suggeria «la conveniència que revisen algunes de les solucions fixades en els Criteris lingüístics que ens han remés a fi d’adequar-los a les recomanacions de l’Acadèmia» i afirmava que és desitjable que els criteris lingüístics no depenguen de «les vel·leïtats personals de cada redactor o les preferències del partit que governe en cada moment».

L’informe és el preceptiu que emet la institució per a tota norma legal relacionada amb la llengua, en este cas, per a la proposta enviada a l’AVL per part la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme el passat mes d’agost. Ara que s’ha fet públic, es fa evident que els suggeriments de l’Acadèmia no varen ser tinguts en compte.

Paraules del Vocabulari de cruïlla incorporades en el diccionari valencià

Article de Felip Gumbau Morera publicat originalment en La Calamanda.

El Vocabulari de cruïlla és una obra del tortosí Joan S. Beltran i Cavaller publicada en dos volums per Onada Edicions l’any 2010 i té com a subtítol «Els mots de les Terres de l’Ebre i del Maestrat en el context del català formal». Tal com diu al principi de la presentació, «té l’objectiu de recordar ‒o fer conèixer‒ i de recuperar l’ús de tot un seguit de mots molt nostres, que havien estat d’ús general a la nostra àrea dialectal i que, en els darrers cinquanta anys, han sofert una reculada notable, especialment entre el sector de població més jove». Sense anar més lluny, l’altre dia em sorprenia perquè ben pocs dels meus alumnes vinarossencs de 2n d’ESO coneixen la paraula capçó, per posar un cas recent. Seguint amb l’obra, al final de la presentació, Beltran declara que l’objectiu del treball, reflectit en el subtítol, és «situar en el context de la llengua formal tot un seguit de mots corrents en el dialecte tortosí», i ho fa documentant les paraules meritòriament amb una selecció de textos ben diversos.

Va ser quan va aparéixer el Diccionari normatiu valencià, publicat en xarxa per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al febrer del 2014, quan, furgant furgant, per curiositat i defecte professional, vaig tindre l’agradable sorpresa de trobar reflectides paraules que no arreplegava el diccionari català de referència, el de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), com és el cas del nom garrames, cosa que sempre m’ha dolgut. Llavors vaig tindre una pensada: repassar el Vocabulari de cruïlla i mirar si el diccionari de l’Acadèmia (DA) arreplegava paraules de les nostres terres, i la veritat és que la sorpresa va ser molt agradable. És per això que vull compartir esta llista de paraules del Maestrat, les Terres de l’Ebre i el Matarranya que apareixen al diccionari valencià per fer honors a la tasca de Joan S. Beltran i Cavaller, per reconéixer les virtuts del diccionari de l’Acadèmia i, sobretot, per recordar, fer conéixer i recuperar paraules tan nostres. Vos oferixc els mots per orde alfabètic acompanyats de la definició i, si escau, d’algun exemple.

Les normatives en les llengües lliures i en les dominades. El cas valencià

Ja podeu consultar en la nostra pàgina el treball «Les normatives en les llengües lliures i en les dominades. El cas valencià», de J. Leonardo Giménez i Jordi Giménez Ferrer, publicat en el número 3 de la revista Aula de Lletres Valencianes.

L’article constata que les normatives de les llengües dominades han de recórrer a mitjans diferents de les llengües que tenen el suport de l’estat (o estats) en què viuen (§1.1). Les normes elaborades durant la segona mitat del segle xx per autors valencians han tingut poc en compte que una de les condicions per a la recuperació és que siguen assumides i practicades pels valencians (§1.2). L’article comenta els intents de millorar la normativa (desplegats a partir dels noranta) i els obstacles amb què topen (§1.3). Una part de les causes que expliquen les deficiències valencianes provenen d’un elitisme desplegat en Catalunya a principis del segle xx, el qual també ha incidit negativament en el model lingüistic català (§2.1). En eixe marc, l’escrit descriu les aportacions d’un autor català, Albert Pla Nualart (§2). Els mitjans de comunicació oral són els que més han qüestionat el model, mentres que els llibres escolars han sigut més conservadors (§3.1). Recorrent al comerç, l’article observa que, a més vinculació social, més qüestionament (§3.2). El treball acaba recuperant el començament. Durant la segona mitat del segle xx, el fet d’actuar tenint poc en compte la situació sociolingüística ha generat efectes negatius en la recuperació del valencià i en la política valenciana, de manera que cal substituir el centralisme i l’elitisme pels principis lingüístics que aplicava el valencianisme durant el primer terç del segle xx, més identificat amb la societat valenciana real (§4).

Un camí per a la RACV

Abelard Saragossà

Les declaracions del degà de la RACV (Levante-EMV, 14-02-2016) han tingut molt d’impacte. El mateix dia, Taula de Filologia Valenciana les «saludà amb efusió». A l’endemà (dilluns), el conseller Vicent Marzà demanava unió i respecte entre els valencians, i afirmava que la RACV havia fet una gran passa per a «deixar arrere un model que ens ha partit com a societat». Dimarts, Ramon Ferrer (president de l’AVL) parlava de «l’inici d’una cosa gran».

Les valoracions fetes responen al desig que els valencians superem divisions. Però, només amb la bona voluntat, no ho aconseguirem. La voluntat és fonamental. Però, per a materialitzar-la, necessitem mitjans. ¿Quin camí permetria que la RACV accepte la normativa de l’AVL? Taula de Filologia voldria fer una aportació al tema.

Com que les llengües són realitats amb factors socials i polítics (Toni Mollà 2002), és comprensible que les institucions normativitzadores sovint tenen l’origen en institucions polítiques. La Diputació de Barcelona creà l’Institut d’Estudis Catalans (1907), i les Corts Valencianes crearen l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a regular el valencià (1998). Des del 2006, l’AVL és una institució de la Generalitat, de manera que té la potestat legal de normativitzar el valencià.

Però, en una democràcia, una institució deu elaborar les regles gramaticals fonamentant-se en dades i argumentacions, activitats que haurien de ser públiques. A més, tota institució pública té el deure d’escoltar els membres de la seua societat i contestar a les peticions i les propostes que li fan.

Aplicant eixe marc, els lingüistes de la RACV podrien elaborar investigacions sobre cada proposta de l’AVL que troben inadequada. Amb dades i argumentacions, haurien de mostrar que la norma dificulta l’assimilació del bon ús del valencià, i quina proposta seria assimilable.

Si un treball és lògic i coherent, l’AVL hauria d’actuar en conseqüència, de manera que hauria de modificar la norma analitzada. Inversament, si l’AVL considera que no és coherent hauria de demostrar-ho amb un treball. I, com que l’AVL deu aspirar a ser una institució màximament científica, s’hauria de dotar d’una revista en què apareguen els treballs propis i els de lingüistes externs.

A més, actuant d’eixa manera l’AVL no solament donaria mitjans per a potenciar una comunicació fluïda i científica amb la RACV. També es dotaria d’un recurs per a potenciar la transparència i la participació del poble valencià, condicions que tant demana la societat actual. I, encara, eixa actuació dificultaria que persones o entitats poc responsables facen demagògia sobre la institució.

Reconéixer des de la RACV que l’AVL s’ha esforçat per fer un diccionari inclusiu de tots els usos valencians és un acte valent i esperançador. Si volem, podem acabar un conflicte llarg, que ens ha dividit com a poble i ha dificultat la recuperació de l’ús públic del valencià. Si volem, podem augmentar significativament la unió dels valencians.

Taula de Filologia voldria acabar esta reflexió recordant una lliçó de Nelson Mandela: un poble dividit no pot recuperar-se amb vencedors i vençuts; només han d’haver vencedors.

Article publicat originalment en Levante-EMV el 20 de febrer de 2016

Quan a Catalunya hi hagué dos ortografies

Vicent Baydal, doctor en Història i membre de TFV

La unificació ortogràfica a Catalunya no caigué del cel. Després d’un període de gran diversitat, la reforma feta per Pompeu Fabra en 1913-1917 trencà motles. D’una banda, serví per a sumar la major part de la societat, però, d’una altra banda, també provocà un important conflicte amb un determinat sector literari, que s’allargà durant un parell de dècades.

Presentació d’Aula de Lletres Valencianes demà, en l’Aula Magna

Pàgina del periòdic Levante sobre l’acte de demà (feu clic per a ampliar-la)

Demà, dimecres 3 de juny, a les set de la vesprada, presentarem la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia en l’Aula Magna de la Universitat de València. L’acte serà una reflexió sobre l’evolució de la societat valenciana i sobre les necessitats del valencià i del valencianisme, vistes des dels professionals de la llengua. En particular, els temes centrals seran 1) La necessitat de superar la fractura social valenciana sobre la naturalesa del valencià; 2) Com parlar sobre el valencià per a que siga un factor d’unió entre la immensa majoria de valencians (i no un factor de divisió) 3) Com convé ensenyar el valencià (i com no convé ensenyar-lo); 4) La necessitat d’aconseguir un model lingüístic identificador, assimilable i practicable per als valencians de cultura mitjana.

La nostra voluntat és que l’acte aprofite per a presentar un conjunt de propostes socials, educatives i lingüístiques que, a més d’anar a favor de l’ús públic del valencià i ser potenciadores de la cohesió de la societat valenciana, siguen útils al govern de la Generalitat per a tindre l’adhesió de la major part dels valencians.

Al costat de membres de la revista (Antoni López Quiles, Àngel Calpe i Abelard Saragossà), també intervindrà el pintor Manuel Boix i el vicerector de cultura de la Universitat de València, Antoni Ariño.