Els Criteris lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística contravenen a l’AVL

criteris

Els nous Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat elaborats per la Direcció General de Política Lingüística (consultables ací) contravenen a la normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això és el que es desprén de l’informe que ha publicat la institució normativa en la seua pàgina web, i que podeu consultar ací.

En un clar toc d’atenció als redactors d’eixos Criteris, l’AVL els suggeria «la conveniència que revisen algunes de les solucions fixades en els Criteris lingüístics que ens han remés a fi d’adequar-los a les recomanacions de l’Acadèmia» i afirmava que és desitjable que els criteris lingüístics no depenguen de «les vel·leïtats personals de cada redactor o les preferències del partit que governe en cada moment».

L’informe és el preceptiu que emet la institució per a tota norma legal relacionada amb la llengua, en este cas, per a la proposta enviada a l’AVL per part la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme el passat mes d’agost. Ara que s’ha fet públic, es fa evident que els suggeriments de l’Acadèmia no varen ser tinguts en compte.

Paraules del Vocabulari de cruïlla incorporades en el diccionari valencià

Vocabulari_de_cruïlla

Article de Felip Gumbau Morera publicat originalment en La Calamanda.

El Vocabulari de cruïlla és una obra del tortosí Joan S. Beltran i Cavaller publicada en dos volums per Onada Edicions l’any 2010 i té com a subtítol «Els mots de les Terres de l’Ebre i del Maestrat en el context del català formal». Tal com diu al principi de la presentació, «té l’objectiu de recordar ‒o fer conèixer‒ i de recuperar l’ús de tot un seguit de mots molt nostres, que havien estat d’ús general a la nostra àrea dialectal i que, en els darrers cinquanta anys, han sofert una reculada notable, especialment entre el sector de població més jove». Sense anar més lluny, l’altre dia em sorprenia perquè ben pocs dels meus alumnes vinarossencs de 2n d’ESO coneixen la paraula capçó, per posar un cas recent. Seguint amb l’obra, al final de la presentació, Beltran declara que l’objectiu del treball, reflectit en el subtítol, és «situar en el context de la llengua formal tot un seguit de mots corrents en el dialecte tortosí», i ho fa documentant les paraules meritòriament amb una selecció de textos ben diversos.

Va ser quan va aparéixer el Diccionari normatiu valencià, publicat en xarxa per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al febrer del 2014, quan, furgnat furgant, per curiositat i defecte professional, vaig tindre l’agradable sorpresa de trobar reflectides paraules que no arreplegava el diccionari català de referència, el de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), com és el cas del nom garrames, cosa que sempre m’ha dolgut. Llavors vaig tindre una pensada: repassar el Vocabulari de cruïlla i mirar si el diccionari de l’Acadèmia (DA) arreplegava paraules de les nostres terres, i la veritat és que la sorpresa va ser molt agradable. És per això que vull compartir esta llista de paraules del Maestrat, les Terres de l’Ebre i el Matarranya que apareixen al diccionari valencià per fer honors a la tasca de Joan S. Beltran i Cavaller, per reconéixer les virtuts del diccionari de l’Acadèmia i, sobretot, per recordar, fer conéixer i recuperar paraules tan nostres. Vos oferixc els mots per orde alfabètic acompanyats de la definició i, si escau, d’algun exemple.

Continua llegint

Les normatives en les llengües lliures i en les dominades. El cas valencià

normatives-lliures-boix

Ja podeu consultar en la nostra pàgina el treball «Les normatives en les llengües lliures i en les dominades. El cas valencià», de J. Leonardo Giménez i Jordi Giménez Ferrer, publicat en el número 3 de la revista Aula de Lletres Valencianes.

L’article constata que les normatives de les llengües dominades han de recórrer a mitjans diferents de les llengües que tenen el suport de l’estat (o estats) en què viuen (§1.1). Les normes elaborades durant la segona mitat del segle xx per autors valencians han tingut poc en compte que una de les condicions per a la recuperació és que siguen assumides i practicades pels valencians (§1.2). L’article comenta els intents de millorar la normativa (desplegats a partir dels noranta) i els obstacles amb què topen (§1.3). Una part de les causes que expliquen les deficiències valencianes provenen d’un elitisme desplegat en Catalunya a principis del segle xx, el qual també ha incidit negativament en el model lingüistic català (§2.1). En eixe marc, l’escrit descriu les aportacions d’un autor català, Albert Pla Nualart (§2). Els mitjans de comunicació oral són els que més han qüestionat el model, mentres que els llibres escolars han sigut més conservadors (§3.1). Recorrent al comerç, l’article observa que, a més vinculació social, més qüestionament (§3.2). El treball acaba recuperant el començament. Durant la segona mitat del segle xx, el fet d’actuar tenint poc en compte la situació sociolingüística ha generat efectes negatius en la recuperació del valencià i en la política valenciana, de manera que cal substituir el centralisme i l’elitisme pels principis lingüístics que aplicava el valencianisme durant el primer terç del segle xx, més identificat amb la societat valenciana real (§4).

Un camí per a la RACV

Abelard Saragossà

Les declaracions del degà de la RACV (Levante-EMV, 14-02-2016) han tingut molt d’impacte. El mateix dia, Taula de Filologia Valenciana les «saludà amb efusió». A l’endemà (dilluns), el conseller Vicent Marzà demanava unió i respecte entre els valencians, i afirmava que la RACV havia fet una gran passa per a «deixar arrere un model que ens ha partit com a societat». Dimarts, Ramon Ferrer (president de l’AVL) parlava de «l’inici d’una cosa gran».

Les valoracions fetes responen al desig que els valencians superem divisions. Però, només amb la bona voluntat, no ho aconseguirem. La voluntat és fonamental. Però, per a materialitzar-la, necessitem mitjans. ¿Quin camí permetria que la RACV accepte la normativa de l’AVL? Taula de Filologia voldria fer una aportació al tema.

Com que les llengües són realitats amb factors socials i polítics (Toni Mollà 2002), és comprensible que les institucions normativitzadores sovint tenen l’origen en institucions polítiques. La Diputació de Barcelona creà l’Institut d’Estudis Catalans (1907), i les Corts Valencianes crearen l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a regular el valencià (1998). Des del 2006, l’AVL és una institució de la Generalitat, de manera que té la potestat legal de normativitzar el valencià.

Però, en una democràcia, una institució deu elaborar les regles gramaticals fonamentant-se en dades i argumentacions, activitats que haurien de ser públiques. A més, tota institució pública té el deure d’escoltar els membres de la seua societat i contestar a les peticions i les propostes que li fan.

Aplicant eixe marc, els lingüistes de la RACV podrien elaborar investigacions sobre cada proposta de l’AVL que troben inadequada. Amb dades i argumentacions, haurien de mostrar que la norma dificulta l’assimilació del bon ús del valencià, i quina proposta seria assimilable.

Si un treball és lògic i coherent, l’AVL hauria d’actuar en conseqüència, de manera que hauria de modificar la norma analitzada. Inversament, si l’AVL considera que no és coherent hauria de demostrar-ho amb un treball. I, com que l’AVL deu aspirar a ser una institució màximament científica, s’hauria de dotar d’una revista en què apareguen els treballs propis i els de lingüistes externs.

A més, actuant d’eixa manera l’AVL no solament donaria mitjans per a potenciar una comunicació fluïda i científica amb la RACV. També es dotaria d’un recurs per a potenciar la transparència i la participació del poble valencià, condicions que tant demana la societat actual. I, encara, eixa actuació dificultaria que persones o entitats poc responsables facen demagògia sobre la institució.

Reconéixer des de la RACV que l’AVL s’ha esforçat per fer un diccionari inclusiu de tots els usos valencians és un acte valent i esperançador. Si volem, podem acabar un conflicte llarg, que ens ha dividit com a poble i ha dificultat la recuperació de l’ús públic del valencià. Si volem, podem augmentar significativament la unió dels valencians.

Taula de Filologia voldria acabar esta reflexió recordant una lliçó de Nelson Mandela: un poble dividit no pot recuperar-se amb vencedors i vençuts; només han d’haver vencedors.

Article publicat originalment en Levante-EMV el 20 de febrer de 2016

Quan a Catalunya hi hagué dos ortografies

acv2_Foto de Ferran Puchades

Vicent Baydal, doctor en Història i membre de TFV

La unificació ortogràfica a Catalunya no caigué del cel. Després d’un període de gran diversitat, la reforma feta per Pompeu Fabra en 1913-1917 trencà motles. D’una banda, serví per a sumar la major part de la societat, però, d’una altra banda, també provocà un important conflicte amb un determinat sector literari, que s’allargà durant un parell de dècades.

Continua llegint

Presentació d’Aula de Lletres Valencianes demà, en l’Aula Magna

presentacio

Pàgina del periòdic Levante sobre l’acte de demà (feu clic per a ampliar-la)

Demà, dimecres 3 de juny, a les set de la vesprada, presentarem la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia en l’Aula Magna de la Universitat de València. L’acte serà una reflexió sobre l’evolució de la societat valenciana i sobre les necessitats del valencià i del valencianisme, vistes des dels professionals de la llengua. En particular, els temes centrals seran 1) La necessitat de superar la fractura social valenciana sobre la naturalesa del valencià; 2) Com parlar sobre el valencià per a que siga un factor d’unió entre la immensa majoria de valencians (i no un factor de divisió) 3) Com convé ensenyar el valencià (i com no convé ensenyar-lo); 4) La necessitat d’aconseguir un model lingüístic identificador, assimilable i practicable per als valencians de cultura mitjana.

La nostra voluntat és que l’acte aprofite per a presentar un conjunt de propostes socials, educatives i lingüístiques que, a més d’anar a favor de l’ús públic del valencià i ser potenciadores de la cohesió de la societat valenciana, siguen útils al govern de la Generalitat per a tindre l’adhesió de la major part dels valencians.

Al costat de membres de la revista (Antoni López Quiles, Àngel Calpe i Abelard Saragossà), també intervindrà el pintor Manuel Boix i el vicerector de cultura de la Universitat de València, Antoni Ariño.

El diàleg entre l’AVL, Lo Rat penat i la RACV: un camí cap al consens valencià

dialeg-ratpenat Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «El diàleg entre l’AVL i Lo Rat Penat i la RACV», d’Alexandre X. Ordaz Dengra, publicat en el número 2 de la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia. Es tracta d’una crònica d’algunes de les trobades que s’han realitzat entre institucions i professionals lingüístics amb punts de vista diferents sobre la naturalesa i la normativa del valencià. L’autor advoca pel diàleg, l’acostament de posicions i la busca de coincidències entre les diferents sensibilitats com a passos necessaris per a resoldre el conflicte lingüístic valencià. Feu clic ací per a llegir el treball i ací per a consultar l’índex del número 2 de la nostra revista.

Els Reis d’Orient

Eugeni S. Reig

La denominació tradicional valenciana dels tres personatges bíblics que, segons els evangelis, anaren a adorar a Jesucrist al poc temps d’haver nascut i que, segons la tradició, eren reis, així com la festa de l’Epifania que es celebra el 6 de gener de cada any i en la qual es commemora la citada adoració, és els Reis d’Orient o, simplement, els Reis. Les denominacions els Reis Mags i els Reis Màgics són calcs del castellà i, per tant, són completament inadmissibles en la nostra llengua.

Aquestes denominacions no tenen cap tradició entre nosaltres i són completament postisses i, per tant, hem de fer tot el que siga menester per tal d’aconseguir eradicar-les. I que quede ben clar que no parlem de si els citats personatges bíblics varen existir realment o no varen existir, si eren reis o no eren reis, si eren mags o no eren mags, si varen vindre d’Orient o no varen vindre d’Orient. No parlem de religió ni d’història. No estem estudiant ni analitzant els evangelis. Parlem únicament i exclusivament de llengua, de la nostra llengua. Parlem de quines són les denominacions que el nostre poble ha donat a eixos personatges al llarg dels temps. I, a més de les dues que he dit adés, els Reis d’Orient i els Reis, n’hi ha una altra que és molt corrent en valencià: els Reixos. La paraula reixos té l’aspecte de ser un doble plural que s’hauria originat al prendre el plural reis, pronunciat ‘reix’, per un singular. Per eixe motiu la paraula reixos arrossega l’estigma d’incorrecció lingüística, de vulgarisme inadmissible, de paraula deturpada pròpia de gent que no sap parlar bé. Però, meditem una miqueta, ¿per quin motiu hauríem de confondre els valencians el plural d’una paraula normal i corrent de la nostra llengua amb un singular? Continua llegint

Alguns canvis intergeneracionals en el valencià de la Plana Baixa

Continuant amb el procés de publicació del primer número de la revista Aula de Lletres Valencianes en la nostra pàgina web, hui vos oferim el treball de Josep Saborit «Alguns canvis intergeneracionals en el valencià de la Plana Baixa», que va obtindre el premi Joaquim Garcia Girona en 2009. En paraules de l’autor, l’estudi vol «valorar, amb dades empíriques, quin paper ha tingut la llengua culta vehiculada per via escolar i als mitjans de comunicació en l’evolució del valencià de les noves generacions». Feu clic ací per a llegir-lo, i ací per a vore l’índex del número 1 de la revista.

Josep Saborit Vilar és llicenciat en Filologia Anglesa i professor en un centre de formació de persones adultes. És també autor de El valencià de les Alqueries (1998) i Millorem la pronúncia (2010, Acadèmia Valenciana de la Llengua). En la Jornada sobre el valencià, que celebrem el dia 25 d’este mes, tindreu l’oportunitat d’assistir a la ponència de Josep Saborit «El valencià de la Plana dins del valencià general». Més informació ací.