Els verbs «tocar» i «cridar» com a sinònims de «telefonar»

telefon

Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «Els verbs tocar i cridar com a sinònims de telefonar», de Josep Lluís Navarro. D’una banda, l’autor hi analitza l’origen dels geosinònims tocar i trucar i reflexiona sobre l’acceptació plena que trucar té en Catalunya en contrast amb les reserves del valencià cult a usar tocar. De l’altra, explica l’ús del verb cridar en valencià com a sinònim de telefonar i compara eixe fenomen amb comportaments anàlegs en castellà, francés, italià i anglés. Finalment, proposa a les autoritats normatives i als professionals de la llengua que estudien, consideren i promoguen el vocabulari popular per a evitar un distanciament excessiu i injustificat entre la llengua culta i la llengua popular.
Feu clic ací per a llegir el treball, i ací per a consultar altres treballs del número 3 de la revista Aula de Lletres Valencianes.

resum_tocar_cridar

Estudi de la paraula «aixovar»

estudi-paraula-aixovar
Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «Estudi de la paraula aixovar», d’Eugeni S. Reig, un article en què el director d’InfoMigjorn estudia els diferents significats del verb en diferents territoris i èpoques.
Feu clic ací per a llegir el treball, i ací per a consultar altres treballs del número 2 de la revista Aula de Lletres Valencianes.

El lèxic valencià en els estudiants

lexic-valencia-estudiants

Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «El lèxic valencià en els estudiants», de Francesc Llopis, un estudi sobre el lèxic dels estudiants preuniversitaris de comarques valencianoparlants de la província de València. A través d’enquestes, el treball mostra fenòmens de contacte lingüístic amb el castellà i analitza en quins àmbits (el camp, professions i oficis, els animals, la cuina i els seus utensilis, etc.) hi ha hagut més transferències d’eixa llengua al valencià.
Feu clic ací per a llegir el treball, i ací per a consultar altres treballs del número 1 de la revista Aula de Lletres Valencianes.

Es publica «El valencià de sempre», d’Eugeni S. Reig

El valencià de sempre

Eugeni S. Reig, u dels membres fundadors de la nostra associació, acaba de publicar El valencià de sempre, una arreplega de paraules i locucions valencianes que, segons l’autor, estan en perill de desaparéixer. L’obra, que publica Edicions Bromera, és una versió actualitzada i ampliada de Valencià en perill d’extinció, que Reig autoedità en 1999.

El valencià de sempre és un treball ingent, de quasi nou-centes pàgines, que inclou totes les entrades de la segona edició de Valencià en perill d’extinció, el contingut de Lèxic valencià d’ahir i de hui (fins ara inèdit), i 440 entrades noves. És destacable que la majoria d’entrades inclouen exemples literaris d’autors reconeguts.

Es tracta d’una obra de contingut didàctic apta per a professors i alumnes de valencià, que poa del valencià popular.

Article o artícul? Algunes reflexions sobre la normativa lingüística valenciana

Àngel Calpe
A J. F., amb sincera estima

L’altre dia em trobava raonant amb un vell amic quan, absort com estava en el tema principal de la conversa, m’amollà una sentència que em deixà paralitzat:
–Això es català!
Vaig quedar-me parat per un moment, intentant rebobinar les meues paraules per si encontrava la causa de tan inesperada interrupció i pensí: Ja la tenim!
El meu amic es veu que es va adonar de la meua cara d’astorat i m’aclarí diligentment:
–Has dit article, i no artícul.
–Encara estem en això? –Li preguntí.

Es veu que sí, que per a alguns valencians la terminació de paraules com article/artícul resulta encara objecte de polèmica. No recorde molt bé com vaig resoldre el tema aquell dia, però em quedà clar que valia la pena tractar eixe punt amb més deteniment i compartir les meues reflexions amb qui tinga interés per llegir-les.
El valencià és una llengua romànica derivada del llatí i, com a tal, respon a l’evolució d’eixa llengua. Així la terminació llatina –cŭlus/ –cŭlum va perdre la u breu i donà lloc a paraules patrimonials com ara mascle, miracle (col·loq. milacre), o muscle. Podríem incloure també ací les paraules vincle, oncle, carboncle, o cercle, que el mateix Diccionari de la RACV dóna com a valencianes (com no) encara que les marque com a antigues, i fins i tot llentiscle, (del llatí lentīscu, amb el mateix significat, probablement a través del diminutiu *lentīscŭlus) i rascle (i rasclet, derivats segurament els dos de *rastŭlu). Amb això comprovem que la terminació -cle és plenament valenciana.
Quan en la llengua clàssica s’introduïren llatinismes que originalment acaben en –cŭlus/ –cŭlum, l’adaptació es féu de manera diversa. Així, tenim documentades solucions en -cul, -col, i -cle (cĭrcǔlus > círcul, cércol, cercle; articŭlus > artícul, artícol, article; receptacŭlum > receptàcul, receptàcol, receptacle). Podríem dir, simplificant, que quant més ús tingueren, més fàcilment passaren de la forma semiculta en -cul a la patrimonial en -cle. En alguns casos, es varen produir especialitzacions semàntiques i tot. Per exemple, Carles Ros en el seu Diccionario valenciano-castellano de 1748 ens informa que la forma valenciana principal de cĭrcǔlus és cercle, que dóna per equivalent a la castellana círculo, però també arreplega cércol per a anomenar els anells que es posen al voltant d’una bóta per a mantindre unides les dogues, distinció que mantenim actualment en valencià. També el mot llatí muscŭlus ha derivat en dos paraules amb terminacions diferents i significants relacionats però distints: muscle i múscul.
Eixa especialització semàntica és més una excepció que no la regla. En tot cas, la variació de les possibles solucions a eixe grup de paraules féu que els diccionaris valencians del XIX i principis del XX reflectiren un tractament irregular i incongruent. Per no allargar-ho massa, mostre com arrepleguen les paraules article, bàcul, carboncle, espectacle, obstacle, opuscle, oracle, ridícul, vehicle i vincle els diccionaris valencians més importants de l’època referida. No cal recordar que paraules com mascle o miracle no presenten variació, encara que els derivats mantinguen la u etimològica (masculí, miraculós, etc.). Continua llegint

Els Reis d’Orient

Eugeni S. Reig

La denominació tradicional valenciana dels tres personatges bíblics que, segons els evangelis, anaren a adorar a Jesucrist al poc temps d’haver nascut i que, segons la tradició, eren reis, així com la festa de l’Epifania que es celebra el 6 de gener de cada any i en la qual es commemora la citada adoració, és els Reis d’Orient o, simplement, els Reis. Les denominacions els Reis Mags i els Reis Màgics són calcs del castellà i, per tant, són completament inadmissibles en la nostra llengua.

Aquestes denominacions no tenen cap tradició entre nosaltres i són completament postisses i, per tant, hem de fer tot el que siga menester per tal d’aconseguir eradicar-les. I que quede ben clar que no parlem de si els citats personatges bíblics varen existir realment o no varen existir, si eren reis o no eren reis, si eren mags o no eren mags, si varen vindre d’Orient o no varen vindre d’Orient. No parlem de religió ni d’història. No estem estudiant ni analitzant els evangelis. Parlem únicament i exclusivament de llengua, de la nostra llengua. Parlem de quines són les denominacions que el nostre poble ha donat a eixos personatges al llarg dels temps. I, a més de les dues que he dit adés, els Reis d’Orient i els Reis, n’hi ha una altra que és molt corrent en valencià: els Reixos. La paraula reixos té l’aspecte de ser un doble plural que s’hauria originat al prendre el plural reis, pronunciat ‘reix’, per un singular. Per eixe motiu la paraula reixos arrossega l’estigma d’incorrecció lingüística, de vulgarisme inadmissible, de paraula deturpada pròpia de gent que no sap parlar bé. Però, meditem una miqueta, ¿per quin motiu hauríem de confondre els valencians el plural d’una paraula normal i corrent de la nostra llengua amb un singular? Continua llegint

Alguns canvis intergeneracionals en el valencià de la Plana Baixa

Continuant amb el procés de publicació del primer número de la revista Aula de Lletres Valencianes en la nostra pàgina web, hui vos oferim el treball de Josep Saborit «Alguns canvis intergeneracionals en el valencià de la Plana Baixa», que va obtindre el premi Joaquim Garcia Girona en 2009. En paraules de l’autor, l’estudi vol «valorar, amb dades empíriques, quin paper ha tingut la llengua culta vehiculada per via escolar i als mitjans de comunicació en l’evolució del valencià de les noves generacions». Feu clic ací per a llegir-lo, i ací per a vore l’índex del número 1 de la revista.

Josep Saborit Vilar és llicenciat en Filologia Anglesa i professor en un centre de formació de persones adultes. És també autor de El valencià de les Alqueries (1998) i Millorem la pronúncia (2010, Acadèmia Valenciana de la Llengua). En la Jornada sobre el valencià, que celebrem el dia 25 d’este mes, tindreu l’oportunitat d’assistir a la ponència de Josep Saborit «El valencià de la Plana dins del valencià general». Més informació ací.

Ef, efe i efa: tres noms per a una lletra

Felip Gumbau Morera

a) ¿Com s’anomenaven les consonants originàriament i per què n’hi han de dos classes?
Sant Isidor de Sevilla, en el seu famós llibre conegut com a Etimologies, del segle VII, dividia les consonants llatines en dos grups: d’una banda, les «semivocals», que són consonants que podem allargar, comencen per una e de suport i acaben amb el seu so (ef, el, em, en, er i es); d’altra banda, les «mudes», que són consonants que no podem allargar, comencen amb el seu so i afigen una e de suport (be, de, pe, te…). Doncs resulta que aquesta manera d’anomenar les consonants és la que ha existit en català des dels orígens. Eixa és la conclusió a què va arribar el filòleg gironí Albert Rossich en un article molt ben documentat: es diu «El nom de les lletres» i es va publicar la tardor de l’any 1999 a la revista Caplletra número 27 (es pot consultar en línia, per cert). És a dir que, orginàriament, el nom de les «semivocals» era monosíl·lab i no tenia cap vocal al final: es deien ef, el, em, en, er i es.

b) ¿Com es passa de ef a efe?
La nomenclatura tradicional de les «semivocals» (ef, el, etc.) es va mantindre intacta ni més ni menys que fins al segle XIX. Va ser llavors quan van nàixer les formes amb una e de suport (efe, ele, etc.), molt probablement per la influència del plural (pares / pare, efes / efe). Val a dir que eixa tendència, que es sol atribuir a l’omnipresent influència del castellà, apareix també en italià (effe) i en portugués (efe). I bé: en el segle XX, sembla que les formes noves amb la e de suport (efe) van esdevindre la tendència triomfant i van arraconar les formes tradicionals (ef) fins a deixar-les obsoletes. Continua llegint

Sobre la paraula «tio»

Eugeni S. Reig

Dedicat a Ferran Suay amb tot el meu afecte.

Oncle és la paraula patrimonial catalana per a denominar el germà del pare o de la mare i, també, el cosí del pare o de la mare. La paraula oncle la tenim documentada des del segle XIII i deriva del llatí AVŬNCŬLUS que significa ‘germà de la mare’.
Hui en dia, tots els valencians, en els nostres parlars heretats per tradició oral, usem, per als conceptes definits, la paraula tio, no la paraula oncle. Oncle és, actualment, un vocable introduït per la llengua culta que no l’usa ningú en el seu llenguatge espontani. No hi ha cap valencià que diga «el meu oncle», tots diem «mon tio». En les Canyisades, els articles que, amb el pseudònim de Canyís, va publicar Joaquín Amo en el periòdic El Pueblo de Monòver a començament del segle XX, trobem diverses vegades la paraula onque, variant formal d’oncle que significa ‘persona de respecte’. Onque no significa ‘germà del pare o de la mare’ ni tampoc ‘cosí del pare o de la mare’, significa únicament i exclusivament ‘persona de respecte’. La forma onque s’usava amb eixe significat en el Monòver de començaments del segle XX, fa més de cent anys. No crec que hui en dia l’use ja ningú en el llenguatge espontani del carrer o de la família. Però la paraula sí que és coneguda per molt monovers, especialment pels que estan més conscienciats en conservar i recuperar les tradicions de la terra. Actualment hi ha a Monòver un grup musical que es diu L’onque Pere el Bandero que es dedica a recuperar cançons locals antigues i a cantar-les en públic. En les lletres que canten apareix sovint el mot onque, tan estimat pels monovers i que intenten reviure com un valuós patrimoni local. Continua llegint

Contornada, cansera i caramull

J. Leonardo Giménez

Un territori que envolta un lloc determinat és, genèricament, una “contornada”. Per exemple, “En el terme d’Alzira i en els de la contornada ara abunden les plantacions de caquis”. És una expressió amb sinònims com “en els/als voltants”, “en la rodalia”, “en els de la redor”. Eugeni S. Reig considera la contornada un nom de lloc en perill de desaparició i l’inclou en el seu excel·lent Valencià en perill d’extinció. La veritat és que no abunda en el valencià llibresc, que opta quasi sempre pel “voltant”, “Crevillent i els pobles del voltant formen un tot”, però també podem dir (i escriure) “Vilavella es troba en la contornada de Nules”, “Ha plogut per tota la contornada”. Abelard Saragossà arreplega esta expressió locativa en el seu El valencià de Bernat i Baldoví, que és també pròpia d’altres variants de la llengua, també sinònima de “contrada”, “Desert d’amics, de béns e de senyor, en estrany lloc i en estranya contrada”, canta Raimon, musicant el boníssim poema Desert d’amics de Jordi de Sant Jordi.

Continua llegint