Dir «argilaga» és destruir el valencià

[Escrit publicat originalment en el blog El Juliet, de Juli Martínez Amorós]

Vull hui analitzar un editorial que ha aparegut esta setmana en la revista El Temps. Es titula “Llengua bifurcada, llengua debilitada” i és un compendi de mites incomprovats que, conseqüentment, se sostenen només en una opinió esbiaixada. L’article ha merescut la lloança de reputats lingüistes, com Gabriel Bibiloni, així que haurem de suposar que potser alguns continuen sense posar un peu fora de la seua torre de vori.

Continua llegint

Anuncis

¿Calia un altre –i ben tendenciós– article contra el diccionari de l’Acadèmia?

dnv

Felip Gumbau Morera*

El filòleg i tècnic lingüístic valencià Francesc Esteve va escriure un article titulat «Calia un altre –i ben contradictori– diccionari normatiu?», que es va publicar a Vilaweb el 29 de setembre, just el dia en què l’Acadèmia Valenciana de la Llengua presentava en paper el Diccionari normatiu valencià. L’article es pot sintetitzar de la manera següent: per un costat, fa una esmena a la totalitat; per l’altre costat, fa esmenes parcials, com ara doblets, contradiccions, castellanismes, etc. L’objectiu d’este escrit és fer vore que l’article esmentat és parcial i tendenciós perquè només mostra als lectors una part de la realitat amb la clara finalitat de desprestigiar el diccionari de l’Acadèmia.

¿Calia el diccionari de l’Acadèmia?

Comencem pel principi. La pregunta que formula el títol de l’article ja porta incorporat un no com a resposta. De fet, l’escrit s’hauria pogut titular: «No calia un altre diccionari normatiu». L’argument que adduïx l’autor és que ja tenim el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), de manera que el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (DAVL) no calia. La pregunta que no es formula l’article (ni la respon, evidentment) és esta: ¿calia el Diccionari valencià que va editar l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana juntament amb la Generalitat Valenciana l’any 1995, just el mateix any en què es publicava el DIEC? Si de cas, no molestava perquè no aportava divergències respecte al DIEC; però ¿calia?

Continua llegint

Paraules del Vocabulari de cruïlla incorporades en el diccionari valencià

Vocabulari_de_cruïlla

Article de Felip Gumbau Morera publicat originalment en La Calamanda.

El Vocabulari de cruïlla és una obra del tortosí Joan S. Beltran i Cavaller publicada en dos volums per Onada Edicions l’any 2010 i té com a subtítol «Els mots de les Terres de l’Ebre i del Maestrat en el context del català formal». Tal com diu al principi de la presentació, «té l’objectiu de recordar ‒o fer conèixer‒ i de recuperar l’ús de tot un seguit de mots molt nostres, que havien estat d’ús general a la nostra àrea dialectal i que, en els darrers cinquanta anys, han sofert una reculada notable, especialment entre el sector de població més jove». Sense anar més lluny, l’altre dia em sorprenia perquè ben pocs dels meus alumnes vinarossencs de 2n d’ESO coneixen la paraula capçó, per posar un cas recent. Seguint amb l’obra, al final de la presentació, Beltran declara que l’objectiu del treball, reflectit en el subtítol, és «situar en el context de la llengua formal tot un seguit de mots corrents en el dialecte tortosí», i ho fa documentant les paraules meritòriament amb una selecció de textos ben diversos.

Va ser quan va aparéixer el Diccionari normatiu valencià, publicat en xarxa per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al febrer del 2014, quan, furgnat furgant, per curiositat i defecte professional, vaig tindre l’agradable sorpresa de trobar reflectides paraules que no arreplegava el diccionari català de referència, el de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), com és el cas del nom garrames, cosa que sempre m’ha dolgut. Llavors vaig tindre una pensada: repassar el Vocabulari de cruïlla i mirar si el diccionari de l’Acadèmia (DA) arreplegava paraules de les nostres terres, i la veritat és que la sorpresa va ser molt agradable. És per això que vull compartir esta llista de paraules del Maestrat, les Terres de l’Ebre i el Matarranya que apareixen al diccionari valencià per fer honors a la tasca de Joan S. Beltran i Cavaller, per reconéixer les virtuts del diccionari de l’Acadèmia i, sobretot, per recordar, fer conéixer i recuperar paraules tan nostres. Vos oferixc els mots per orde alfabètic acompanyats de la definició i, si escau, d’algun exemple.

Continua llegint

Article o artícul? Algunes reflexions sobre la normativa lingüística valenciana

Àngel Calpe
A J. F., amb sincera estima

L’altre dia em trobava raonant amb un vell amic quan, absort com estava en el tema principal de la conversa, m’amollà una sentència que em deixà paralitzat:
–Això es català!
Vaig quedar-me parat per un moment, intentant rebobinar les meues paraules per si encontrava la causa de tan inesperada interrupció i pensí: Ja la tenim!
El meu amic es veu que es va adonar de la meua cara d’astorat i m’aclarí diligentment:
–Has dit article, i no artícul.
–Encara estem en això? –Li preguntí.

Es veu que sí, que per a alguns valencians la terminació de paraules com article/artícul resulta encara objecte de polèmica. No recorde molt bé com vaig resoldre el tema aquell dia, però em quedà clar que valia la pena tractar eixe punt amb més deteniment i compartir les meues reflexions amb qui tinga interés per llegir-les.
El valencià és una llengua romànica derivada del llatí i, com a tal, respon a l’evolució d’eixa llengua. Així la terminació llatina –cŭlus/ –cŭlum va perdre la u breu i donà lloc a paraules patrimonials com ara mascle, miracle (col·loq. milacre), o muscle. Podríem incloure també ací les paraules vincle, oncle, carboncle, o cercle, que el mateix Diccionari de la RACV dóna com a valencianes (com no) encara que les marque com a antigues, i fins i tot llentiscle, (del llatí lentīscu, amb el mateix significat, probablement a través del diminutiu *lentīscŭlus) i rascle (i rasclet, derivats segurament els dos de *rastŭlu). Amb això comprovem que la terminació -cle és plenament valenciana.
Quan en la llengua clàssica s’introduïren llatinismes que originalment acaben en –cŭlus/ –cŭlum, l’adaptació es féu de manera diversa. Així, tenim documentades solucions en -cul, -col, i -cle (cĭrcǔlus > círcul, cércol, cercle; articŭlus > artícul, artícol, article; receptacŭlum > receptàcul, receptàcol, receptacle). Podríem dir, simplificant, que quant més ús tingueren, més fàcilment passaren de la forma semiculta en -cul a la patrimonial en -cle. En alguns casos, es varen produir especialitzacions semàntiques i tot. Per exemple, Carles Ros en el seu Diccionario valenciano-castellano de 1748 ens informa que la forma valenciana principal de cĭrcǔlus és cercle, que dóna per equivalent a la castellana círculo, però també arreplega cércol per a anomenar els anells que es posen al voltant d’una bóta per a mantindre unides les dogues, distinció que mantenim actualment en valencià. També el mot llatí muscŭlus ha derivat en dos paraules amb terminacions diferents i significants relacionats però distints: muscle i múscul.
Eixa especialització semàntica és més una excepció que no la regla. En tot cas, la variació de les possibles solucions a eixe grup de paraules féu que els diccionaris valencians del XIX i principis del XX reflectiren un tractament irregular i incongruent. Per no allargar-ho massa, mostre com arrepleguen les paraules article, bàcul, carboncle, espectacle, obstacle, opuscle, oracle, ridícul, vehicle i vincle els diccionaris valencians més importants de l’època referida. No cal recordar que paraules com mascle o miracle no presenten variació, encara que els derivats mantinguen la u etimològica (masculí, miraculós, etc.). Continua llegint

Es pot fer baix del llit

J. Leonardo Giménez

Ja podem, definitivament, fer qualsevol cosa “baix de” qualsevol lloc, sense ningú ens ho tatxe en una correcció ni ens pose falta en un examen. El Diccionari normatiu valencià entra eixa locució com a preposició, sense cap reserva pel que fa als usos de registre. La Gramàtica normativa valenciana, també, com l’esmentat diccionari, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ja despenalitzava eixa locució amb la categoria d’adverbi preposicional, amb exemples com “Baix del bancal hi ha una bassa”, “Des de baix del Micalet no podem llevar la pancarta”. Ara, la institució normativa valenciana, amb el diccionari recentment publicat, ratifica normativament una locució pròpia de la parla valenciana, alhora que lògica i coherent. Perquè de la mateixa manera que “baix” és contrari de “dalt”, “baix de” ho és de “dalt de”, que la normativa sempre ha acceptat, i en canvi “baix de”, no. Este és un dels molts exemples que justifiquen la creació i existència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè esta expressió i uns quants centenars de paraules i construccions ben valencianes i catalanes perifèriques han tingut (i encara tenen), en el model dit culte, l’estigma de barbarismes o castellanismes, a pesar que molts exemples com “despedir”, “mentira”, “peçó”, “rabo”, “redor (a la)”, “xillar” i algun miler més són paraules o expressions ben nostrades des de fa segles i, en molts casos, usades per les principals figures literàries del nostre Segle d‘Or. Una d’estes columnetes, fa uns quants mesos, es titulava “Ho podem fer baix del llit?”, en què comentava l’estranyesa, i la contrarietat divertida, que a una professora universitària, valencianoparlant i valencianotransmetent, li produïa que no es poguera fer res “baix del llit”. La xica, companya ocasional de tren amb destinació a Xàtiva, en jocosa conversa, evocava la famosa frase, traduïda al valencià, de “Debajo de la cama…”, “La mà de Maria i etc.”. Deia (jo) en la referida columneta que la normativa essencialista i sucursalismes diversos establien que no era correcte “baix de” i en el seu lloc calia dir i escriure “sota” i, en alguns casos, “davall/davall de”, correctes també, però com sempre, l’erudicisme i l’integrisme (sovint és el matex) reprimint la parla. Però si es vol que la normativa siga assumida pels usuaris ha de ser creïble, i la frase “Una donzella s’adormí baix d’un arbre”, que ja arreplegava el DCVB, ha de ser normativa. Com ho és ara, i d’ara en avant, encertadament, per acord de l’AVL.

Article publicat en Levante-EMV el divendres 4 d’abril del 2014.

Les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià

Felip Gumbau Morera

1. Introducció

Moltes han sigut les reaccions que ha generat la publicació recent del Diccionari Normatiu Valencià (DNV), la major part d’elles, de caràcter polític i sentimental, obsessionades per la definició de valencià, i algunes altres, de caràcter filològic, interessades en destacar-ne els aspectes negatius. Però ja va sent hora, ara que ja han passat uns dies de la publicació i s’ha escampat la polseguera mediàtica que havia alçat, que parlem del Diccionari Normatiu Valencià amb la justícia que es mereix, ni desprestigiant-lo ni glorificant-lo, sinó aportant dades i arguments necessaris. Només amb eixe criteri i amb la sensatesa que caracteritza el sector compromés de la societat valenciana, podrem valorar els molts encerts que té el diccionari, com tractaré de mostrar, però també algun defecte, que també en té. Continua llegint

Benvinguda al Diccionari de l’Acadèmia

Josep Lluís Navarro

Davant del Diccionari normatiu valencià (DNV), Taula de Filologia Valenciana (TFV) es congratula per la fita històrica de disposar d’un diccionari oficial. A més de mostrar la realitat del valencià, de resoldre dubtes i de guiar en el bon ús de l’idioma, des de TFV pensem que el diccionari de l’Acadèmia havia de donar confiança als parlants, que es veren reflectits en l’obra. Els valencians necessitàvem un diccionari pròxim al poble, que plasmara en el paper les nostres paraules. La primera impressió és que el DNV està amerat d’eixe esperit. El Diccionari serà positiu si aconseguix que els valencians parlen i escriguen sense por de contravindre a la normativa, per un motiu molt senzill: la sentiran seua. Continua llegint