Els Criteris lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística contravenen a l’AVL

criteris

Els nous Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat elaborats per la Direcció General de Política Lingüística (consultables ací) contravenen a la normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això és el que es desprén de l’informe que ha publicat la institució normativa en la seua pàgina web, i que podeu consultar ací.

En un clar toc d’atenció als redactors d’eixos Criteris, l’AVL els suggeria «la conveniència que revisen algunes de les solucions fixades en els Criteris lingüístics que ens han remés a fi d’adequar-los a les recomanacions de l’Acadèmia» i afirmava que és desitjable que els criteris lingüístics no depenguen de «les vel·leïtats personals de cada redactor o les preferències del partit que governe en cada moment».

L’informe és el preceptiu que emet la institució per a tota norma legal relacionada amb la llengua, en este cas, per a la proposta enviada a l’AVL per part la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme el passat mes d’agost. Ara que s’ha fet públic, es fa evident que els suggeriments de l’Acadèmia no varen ser tinguts en compte.

Dir «argilaga» és destruir el valencià

[Escrit publicat originalment en el blog El Juliet, de Juli Martínez Amorós]

Vull hui analitzar un editorial que ha aparegut esta setmana en la revista El Temps. Es titula “Llengua bifurcada, llengua debilitada” i és un compendi de mites incomprovats que, conseqüentment, se sostenen només en una opinió esbiaixada. L’article ha merescut la lloança de reputats lingüistes, com Gabriel Bibiloni, així que haurem de suposar que potser alguns continuen sense posar un peu fora de la seua torre de vori.

Continua llegint

Abelard Saragossà a les bases del valencianisme

abelard_saragossa

Amics de les bases del valencianisme,

Pocs dies han sigut tan emotius per a mi com hui. I no és només pel fet d’haver sigut triat com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sens dubte, això ha influït. He estat a favor de l’Acadèmia des del moment de conéixer la llei de creació i des del moment de saber quins serien els primers membres (en el 2001). Però la flama que m’ha commogut són les mostres emotives d’adhesió que m’han arribat. Al cap de poques hores, són moltes les dotzenes d’escrits que he rebut. En destaque u d’un exalumne de Puçol, que adopta la posició adequada: debat racional i unitat entre els valencianistes:

Raül Hernàndez: «Moltíssimes vegades discrepe i discreparé d’Abelard. Però mai no l’he vist fer cap aportació que no vinga de la racionalitat, la capacitat d’argumentar en pau i llibertat, o la possibilitat de canviar de postura si algú el convenç o li demostra que ha fallat en algun punt. Una joia de persona i un gran valor com a lingüista, potser l’únic de tot el domini que no ha caigut mai en la comoditat mandrosa de les “escoles” i els lobbies epistemològics. Una de les millors notícies del dia.»

A tots els qui m’heu escrit, moltes gràcies. Jo sóc com tots vosaltres: un valencià identificat amb els carrers valencians que vol que els valencians tornem a dirigir el nostre futur amb decisió, amb justícia i amb solidaritat; i un valencià que creu que, per a arribar a eixe objectiu social i alhora ètic, és molt útil la defensa activa de l’ús públic del valencià. Des dels carrers valencians (a on m’he criat i format com a persona i com a valencià), espere fer un treball en l’Acadèmia que siga útil als carrers valencians, no debades els valencianoparlants són l’origen i el fonament del valencià i, alhora, els destinataris dels estudis i dels esforços dels professionals de la llengua: els sofrits docents (a qui tant devem) i els escriptors, els lingüistes i els correctors. En la dedicatòria de la meua gramàtica, dic que està destinada «al poble valencià, del qual vinc i al qual m’adrece».

Sé, amigues i amics, que com a valencianiste comença ara l’etapa més difícil de la meua vida. És aquella en què els milers de pàgines que he escrit mentres feia classes en la Universitat de Valéncia haurien d’aprofitar per a contribuir a elaborar un model lingüístic que, alhora que siga digne, també siga identificador, assimilable i practicable per als valencians de cultura mitjana. Com ara els meus pares, Abelard el Motxilla (que no em pot vore) i ma mare, Lola la Masera (que es manté vital als 88 anys). I tot això procurant coordinar-nos lingüísticament amb els balears i amb els catalans. Convé repetir-ho: els valencianoparlants són l’origen i el fonament del valencià i, alhora, els destinataris dels dels esforços dels lingüistes.

No seré ni d’estos ni d’aquells, ni d’este partit ni d’aquell. Només seré dels valencians que volen que el valencià siga una llengua normal i corrent en qualsevol àmbit de la societat valenciana. Siga quina siga la ideologia d’eixos valencians (d’esquerra, de centre o de dreta; dels anomenats «catalanistes» o dels qualificats com a «blavers»), si defenen l’ús públic del valencià em tindran al costat per a comunicar-nos en valencià i per a afavorir la identificació personal amb el valencià.

També sé que, quan u està en una institució, pot no vore moltes coses que des de fora veuen ulls reflexius. Quan això passe, vos demanaria que m’ho comuniqueu (Abelard.Saragossa@uv.es). De la mateixa manera que no recorde cap escrit de cap alumne a què no haja contestat, procuraré atendre les peticions argumentades que em faça qualsevol valencià. Gràcies a l’educació dels meus pares, sempre he sentit que no estic per damunt de ningú. Ara que estic en la maduresa com a persona, sé que sóc un servidor dels valencianoparlants. Excepte fidelitat al poble valencià, no he de demanar res a ningú. Ans al contrari: la meua obligació no és demanar, sinó donar. Sobretot donar als valencians: donar orgull i satisfacció per la nostra forma de ser, de viure, de conviure i de parlar; donar solucions a problemes lingüístics; i desplegar reflexions crítiques sobre la societat valenciana. En primer lloc, autoestima; i, dins de la matriu de l’autoestima, autocrítica.

A causa del contrast entre estar dins d’una institució i estar fora, demane la vostra ajuda, la vostra col·laboració. Jo procuraré estar al costat de vosaltres. Però també vos demane que vosaltres estigau al costat meu fent-me observacions, indicant-me problemes, assenyalant-me errors.
També voldria dir-vos que no escric com em pense que hauria d’escriure. Escric d’una manera que puga acceptar la major part dels valencianistes. Sé que a alguns no vos agradarà vore i, uns altres, estirareu l’orella davant de maduresa. Però, si hi han errors en la meua forma d’escriure o si hi han paraules que convé modificar (¿què és millor jo o io, què o qué?), això caldrà demostrar-ho amb estudis d’investigació publicats en revistes (i, sempre, tenint en compte com reaccionen els valencianoparlants davant del valencià escrit).

Una altra volta, done les gràcies a totes les mostres d’adhesió que he rebut, tan grans (grans en quantitat i en qualitat). Perdoneu que no puga contestar-vos d’u en u, com a mi m’agradaria (igual que m’agrada posar la dedicatòria a un llibre mirant als ulls de qui me la demana). Vosaltres sou la força més gran que tinc per a treballar i per a servir al poble valencià. Vos envie una salutació vibrant de commoció,

Abelard Saragossà

Abelard Saragossà, acadèmic de l’AVL

saragossa_aula3

Abelard Saragossà, president de Taula de Filologia Valenciana, ha sigut elegit acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La nostra associació vol donar-li l’enhorabona per l’elecció, que reconeix la seua trajectòria i la seua vàlua com a estudiós i persona compromesa amb el valencià. Taula vol acompanyar-lo amb força per a encarar este nou repte.

Recordem que Abelard Saragossà és professor de la Universitat de València i autor prolífic en estudis gramaticals. Algunes de les seues obres són Gramàtica Valenciana raonada i popular, El valencià del futur o Reivindicació del valencià: una contribució. Al llarg dels seus treballs, Saragossà ha procurat aplicar el mètode de la ciència de manera entenedora per a resoldre problemes lingüístics i afavorir un model de llengua assimilable i practicable pels parlants. És, per tant, un defensor de l’acostament del valencià popular a la llengua culta i de l’autoestima dels valencians per la nostra llengua. El nostre president s’ha destacat també per defendre la superació de les divisions entre valencians per motius lingüístics i l’aproximació entre els diferents sectors del valencianisme cultural. Amb estos principis, Abelard Saragossà fundà en 2009 Taula de Filologia Valenciana.

Des de Taula, reiterem la nostra alegria i l’enhorabona a Saragossà i a l’Acadèmia.

Un camí per a la RACV

Abelard Saragossà

Les declaracions del degà de la RACV (Levante-EMV, 14-02-2016) han tingut molt d’impacte. El mateix dia, Taula de Filologia Valenciana les «saludà amb efusió». A l’endemà (dilluns), el conseller Vicent Marzà demanava unió i respecte entre els valencians, i afirmava que la RACV havia fet una gran passa per a «deixar arrere un model que ens ha partit com a societat». Dimarts, Ramon Ferrer (president de l’AVL) parlava de «l’inici d’una cosa gran».

Les valoracions fetes responen al desig que els valencians superem divisions. Però, només amb la bona voluntat, no ho aconseguirem. La voluntat és fonamental. Però, per a materialitzar-la, necessitem mitjans. ¿Quin camí permetria que la RACV accepte la normativa de l’AVL? Taula de Filologia voldria fer una aportació al tema.

Com que les llengües són realitats amb factors socials i polítics (Toni Mollà 2002), és comprensible que les institucions normativitzadores sovint tenen l’origen en institucions polítiques. La Diputació de Barcelona creà l’Institut d’Estudis Catalans (1907), i les Corts Valencianes crearen l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a regular el valencià (1998). Des del 2006, l’AVL és una institució de la Generalitat, de manera que té la potestat legal de normativitzar el valencià.

Però, en una democràcia, una institució deu elaborar les regles gramaticals fonamentant-se en dades i argumentacions, activitats que haurien de ser públiques. A més, tota institució pública té el deure d’escoltar els membres de la seua societat i contestar a les peticions i les propostes que li fan.

Aplicant eixe marc, els lingüistes de la RACV podrien elaborar investigacions sobre cada proposta de l’AVL que troben inadequada. Amb dades i argumentacions, haurien de mostrar que la norma dificulta l’assimilació del bon ús del valencià, i quina proposta seria assimilable.

Si un treball és lògic i coherent, l’AVL hauria d’actuar en conseqüència, de manera que hauria de modificar la norma analitzada. Inversament, si l’AVL considera que no és coherent hauria de demostrar-ho amb un treball. I, com que l’AVL deu aspirar a ser una institució màximament científica, s’hauria de dotar d’una revista en què apareguen els treballs propis i els de lingüistes externs.

A més, actuant d’eixa manera l’AVL no solament donaria mitjans per a potenciar una comunicació fluïda i científica amb la RACV. També es dotaria d’un recurs per a potenciar la transparència i la participació del poble valencià, condicions que tant demana la societat actual. I, encara, eixa actuació dificultaria que persones o entitats poc responsables facen demagògia sobre la institució.

Reconéixer des de la RACV que l’AVL s’ha esforçat per fer un diccionari inclusiu de tots els usos valencians és un acte valent i esperançador. Si volem, podem acabar un conflicte llarg, que ens ha dividit com a poble i ha dificultat la recuperació de l’ús públic del valencià. Si volem, podem augmentar significativament la unió dels valencians.

Taula de Filologia voldria acabar esta reflexió recordant una lliçó de Nelson Mandela: un poble dividit no pot recuperar-se amb vencedors i vençuts; només han d’haver vencedors.

Article publicat originalment en Levante-EMV el 20 de febrer de 2016

«El valencià de sempre» d’Eugeni S. Reig, ressenya de Josep Palomero

palomero2

Josep Palomero

Fa uns anys, Eugeni S. Reig va publicar dos edicions (1997, 2005) del seu magnífic primer llibre ‘El valencià en perill d’extinció’, que ha servit per a promoure la reflexió dels usuaris del valencià sobre determinats aspectes de la nostra llengua. Ara, ampliada i millorada, ha tret la segona part d’aquell treball. Reig manté també la publicació digital ‘Infomigjorn’, en què arreplega els articles, les reflexions i els comentaris de més profit sobre el valencià-català. És, per tant, una persona bolcada en l’estudi i en la promoció del valencià que ha fet aportacions molt originals i meritòries, amb què ha despertat consciències i ha aclarit vicis i errors, sobretot pel que respecta a la fraseologia, una part consistent de la llengua que, en el nostre cas, com en el d’altres llengües, s’ha empobrit notablement en les darreres dècades com a conseqüència de la modernització de la societat. També en això, l’aportació de Reig és molt d’agrair, per més que no siga fàcil introduir-la de nou en una joventut formada en altres paràmetres i que ni tan sols compta amb una televisió i una ràdio generalistes en la llengua del seu país.

Ressenya publicada en el Periódico Mediterráneo el 3 de maig del 2015

El diàleg entre l’AVL, Lo Rat penat i la RACV: un camí cap al consens valencià

dialeg-ratpenat Ja podeu consultar en la nostra pàgina web el treball «El diàleg entre l’AVL i Lo Rat Penat i la RACV», d’Alexandre X. Ordaz Dengra, publicat en el número 2 de la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia. Es tracta d’una crònica d’algunes de les trobades que s’han realitzat entre institucions i professionals lingüístics amb punts de vista diferents sobre la naturalesa i la normativa del valencià. L’autor advoca pel diàleg, l’acostament de posicions i la busca de coincidències entre les diferents sensibilitats com a passos necessaris per a resoldre el conflicte lingüístic valencià. Feu clic ací per a llegir el treball i ací per a consultar l’índex del número 2 de la nostra revista.

Article o artícul? Algunes reflexions sobre la normativa lingüística valenciana

Àngel Calpe
A J. F., amb sincera estima

L’altre dia em trobava raonant amb un vell amic quan, absort com estava en el tema principal de la conversa, m’amollà una sentència que em deixà paralitzat:
–Això es català!
Vaig quedar-me parat per un moment, intentant rebobinar les meues paraules per si encontrava la causa de tan inesperada interrupció i pensí: Ja la tenim!
El meu amic es veu que es va adonar de la meua cara d’astorat i m’aclarí diligentment:
–Has dit article, i no artícul.
–Encara estem en això? –Li preguntí.

Es veu que sí, que per a alguns valencians la terminació de paraules com article/artícul resulta encara objecte de polèmica. No recorde molt bé com vaig resoldre el tema aquell dia, però em quedà clar que valia la pena tractar eixe punt amb més deteniment i compartir les meues reflexions amb qui tinga interés per llegir-les.
El valencià és una llengua romànica derivada del llatí i, com a tal, respon a l’evolució d’eixa llengua. Així la terminació llatina –cŭlus/ –cŭlum va perdre la u breu i donà lloc a paraules patrimonials com ara mascle, miracle (col·loq. milacre), o muscle. Podríem incloure també ací les paraules vincle, oncle, carboncle, o cercle, que el mateix Diccionari de la RACV dóna com a valencianes (com no) encara que les marque com a antigues, i fins i tot llentiscle, (del llatí lentīscu, amb el mateix significat, probablement a través del diminutiu *lentīscŭlus) i rascle (i rasclet, derivats segurament els dos de *rastŭlu). Amb això comprovem que la terminació -cle és plenament valenciana.
Quan en la llengua clàssica s’introduïren llatinismes que originalment acaben en –cŭlus/ –cŭlum, l’adaptació es féu de manera diversa. Així, tenim documentades solucions en -cul, -col, i -cle (cĭrcǔlus > círcul, cércol, cercle; articŭlus > artícul, artícol, article; receptacŭlum > receptàcul, receptàcol, receptacle). Podríem dir, simplificant, que quant més ús tingueren, més fàcilment passaren de la forma semiculta en -cul a la patrimonial en -cle. En alguns casos, es varen produir especialitzacions semàntiques i tot. Per exemple, Carles Ros en el seu Diccionario valenciano-castellano de 1748 ens informa que la forma valenciana principal de cĭrcǔlus és cercle, que dóna per equivalent a la castellana círculo, però també arreplega cércol per a anomenar els anells que es posen al voltant d’una bóta per a mantindre unides les dogues, distinció que mantenim actualment en valencià. També el mot llatí muscŭlus ha derivat en dos paraules amb terminacions diferents i significants relacionats però distints: muscle i múscul.
Eixa especialització semàntica és més una excepció que no la regla. En tot cas, la variació de les possibles solucions a eixe grup de paraules féu que els diccionaris valencians del XIX i principis del XX reflectiren un tractament irregular i incongruent. Per no allargar-ho massa, mostre com arrepleguen les paraules article, bàcul, carboncle, espectacle, obstacle, opuscle, oracle, ridícul, vehicle i vincle els diccionaris valencians més importants de l’època referida. No cal recordar que paraules com mascle o miracle no presenten variació, encara que els derivats mantinguen la u etimològica (masculí, miraculós, etc.). Continua llegint

Es pot fer baix del llit

J. Leonardo Giménez

Ja podem, definitivament, fer qualsevol cosa “baix de” qualsevol lloc, sense ningú ens ho tatxe en una correcció ni ens pose falta en un examen. El Diccionari normatiu valencià entra eixa locució com a preposició, sense cap reserva pel que fa als usos de registre. La Gramàtica normativa valenciana, també, com l’esmentat diccionari, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ja despenalitzava eixa locució amb la categoria d’adverbi preposicional, amb exemples com “Baix del bancal hi ha una bassa”, “Des de baix del Micalet no podem llevar la pancarta”. Ara, la institució normativa valenciana, amb el diccionari recentment publicat, ratifica normativament una locució pròpia de la parla valenciana, alhora que lògica i coherent. Perquè de la mateixa manera que “baix” és contrari de “dalt”, “baix de” ho és de “dalt de”, que la normativa sempre ha acceptat, i en canvi “baix de”, no. Este és un dels molts exemples que justifiquen la creació i existència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè esta expressió i uns quants centenars de paraules i construccions ben valencianes i catalanes perifèriques han tingut (i encara tenen), en el model dit culte, l’estigma de barbarismes o castellanismes, a pesar que molts exemples com “despedir”, “mentira”, “peçó”, “rabo”, “redor (a la)”, “xillar” i algun miler més són paraules o expressions ben nostrades des de fa segles i, en molts casos, usades per les principals figures literàries del nostre Segle d‘Or. Una d’estes columnetes, fa uns quants mesos, es titulava “Ho podem fer baix del llit?”, en què comentava l’estranyesa, i la contrarietat divertida, que a una professora universitària, valencianoparlant i valencianotransmetent, li produïa que no es poguera fer res “baix del llit”. La xica, companya ocasional de tren amb destinació a Xàtiva, en jocosa conversa, evocava la famosa frase, traduïda al valencià, de “Debajo de la cama…”, “La mà de Maria i etc.”. Deia (jo) en la referida columneta que la normativa essencialista i sucursalismes diversos establien que no era correcte “baix de” i en el seu lloc calia dir i escriure “sota” i, en alguns casos, “davall/davall de”, correctes també, però com sempre, l’erudicisme i l’integrisme (sovint és el matex) reprimint la parla. Però si es vol que la normativa siga assumida pels usuaris ha de ser creïble, i la frase “Una donzella s’adormí baix d’un arbre”, que ja arreplegava el DCVB, ha de ser normativa. Com ho és ara, i d’ara en avant, encertadament, per acord de l’AVL.

Article publicat en Levante-EMV el divendres 4 d’abril del 2014.

Les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià

Felip Gumbau Morera

1. Introducció

Moltes han sigut les reaccions que ha generat la publicació recent del Diccionari Normatiu Valencià (DNV), la major part d’elles, de caràcter polític i sentimental, obsessionades per la definició de valencià, i algunes altres, de caràcter filològic, interessades en destacar-ne els aspectes negatius. Però ja va sent hora, ara que ja han passat uns dies de la publicació i s’ha escampat la polseguera mediàtica que havia alçat, que parlem del Diccionari Normatiu Valencià amb la justícia que es mereix, ni desprestigiant-lo ni glorificant-lo, sinó aportant dades i arguments necessaris. Només amb eixe criteri i amb la sensatesa que caracteritza el sector compromés de la societat valenciana, podrem valorar els molts encerts que té el diccionari, com tractaré de mostrar, però també algun defecte, que també en té. Continua llegint