Es presenta «El valencianisme lingüístic» en la ciutat de València

A. Saragossà, J. Manent i À. Calpe

El passat dijous 21 de juny tingué lloc en el Museu de la Ciutat de València la presentació del llibre El valencianisme lingüístic, que analitza la relació dels valencianismes amb la codificació del valencià. A més de l’autor, Abelard Saragossà, intervingueren en l’acte Àngel Calpe, també acadèmic de l’AVL, i Jordi Manent, subdirector de la Revista de Catalunya i redactor del pròleg.

Jordi Manent qualificà el llibre de Saragossà de «dur i valent» per les crítiques constructives als criteris lingüístics de l’actual Direcció de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM). Per a entendre la situació actual, Manent dibuixà la trajectòria de la normativa del valencià en el segle passat. En eixe sentit, opinà que l’absència d’una Mancomunitat de València va minvar el pes de les propostes i esmenes valencianes a les Normes de Castelló, que no van ser escoltades pels catalans, i posà com a exemple el pare Lluís Fullana, que no tingué el paper d’interlocutor que Fabra ostentava en Catalunya. Manent va ser crític amb el model lingüístic i les propostes nacionals posteriors de Joan Fuster i afirmà que «les polítiques pancatalanistes arrosseguen minories i no pas majories», i que hui «vivim els residus del cànon lingüístic fusterià». Finalment, lamentà l’absència d’un model lingüístic propi acceptat per una majoria dels valencians, i qualificà de negativa la mescla de models que hi ha hui en les diferents editorials i revistes valencianes.

Abelard Saragossà agraí a Jordi Manent la solidaritat amb els valencians que demostra en el pròleg i, tot seguit, esbossà el contingut del llibre: un repàs als models lingüístics valencians des del segle XX fins hui (Renaixença, República, postguerra, anys 80 i 90, tasca actual de l’AVL), amb una atenció especial al model de llengua de la DGPLGM. Saragossà destacà que Xavier Casp i Joan Fuster s’apartaren durant el franquisme del model de llengua de la República, que era pròxim a la llengua viva, per a acostar-se al noucentisme català, ignorant la tasca de la gramàtica de Sanchis Guarner, que advocava per un model pensat per a la comunicació pública i no només per a la literatura. El president de Taula de Filologia Valenciana destacà que un dels objectius de l’AVL era precisament solucionar les deficiències del fusterianisme pel que fa a la llengua. Va ser crític amb el Bloc Nacionalista Valencià, el qual, segons Saragossà, estigué en els inicis al costat de l’Acadèmia, però ara supedita el valencià a la política tolerant les ingerències de la DGPLGM en el model lingüístic propugnat per la institució normativa.

Per la seua banda, Àngel Calpe qualificà Abelard Saragossà com a gramàtic competent que revisa críticament tòpics i llocs comuns del valencianisme en matèria de normativa lingüística. L’acadèmic constatà que la temptació de fer un ús polític de la llengua és encara massa forta: per una banda, lamentà l’actitud d’aquells que consideren el valencià una llengua «aldeana» i intenten fer creure que la posició hegemònica del castellà està en perill; per l’altra, criticà les actuacions de la DGPLGM que, segons Calpe, defén i respecta públicament l’Acadèmia però que en la pràctica tracta d’impedir l’ús de les formes lingüístiques prioritàries de l’entitat normativa a través de publicacions com els Criteris lingüístics de l’administració de la Generalitat i de legislació menor, amb l’objectiu de tornar al model lingüístic dels anys 80. Sobre l’AVL, reconegué que li falta assertivitat i divulgació dels seus documents normatius.

Vejau la gravació de la presentació, cortesia de l’editorial Àrbena:

• Primera part
• Segona part

Àrbena publica «El valencianisme lingüístic», d’Abelard Saragossà

L’editorial Àrbena ha publicat el llibre El valencianisme lingüístic, d’Abelard Saragossà

¿Què és el valencianisme lingüístic, i quants n’hi han hagut durant el segle XX? A pesar que el valencià destaca en la personalitat valenciana, són ben escassos els escrits que s’encaren al tema. Este llibre ho fa des de les dos perspectives necessàries: la lingüística (estudi de paraules, formes i construccions) i la social. L’enfocament social mostra els models lingüístics del segle XX i la seua fonamentació ideològica. Evitant el secessionisme i el catalanisme, l’objectiu és ser pro valencians (i no ser anti res). Lluny de l’essencialisme, l’elitisme i el maximalisme (els uns tindrien tota la raó; els altres gens), esta obra fa moltes anàlisis i aportacions sobre el model lingüístic valencià que més ens ajudarà als valencians a dirigir la nostra societat amb dignitat, autoestima i solidaritat.

La presentació del llibre en la Fira del Llibre de València serà dissabte 5 de maig a les 19:30 en el Microespai, a càrrec de l’autor i d’Àngel Vicent Calpe:

Continguts d’Aula de Lletres Valencianes 5

Feu clic ací per a visualitzar d’un colp d’ull els continguts que oferix el número 5 de la revista Aula de Lletres Valencianes, la revista de Taula de Filologia Valenciana editada per la Institució Alfons el Magnànim. Es tracta d’un índex ampliat que va ser exposat per Àngel V. Calpe en la presentació de la revista, el 24 d’abril en la Fira del llibre, en la qual també participaren Josep Àngel Mas, Abelard Saragossà, Vicent Flor i Gil Manuel Hernández.

Presentació d’Aula de Lletres Valencianes demà, en l’Aula Magna

Pàgina del periòdic Levante sobre l’acte de demà (feu clic per a ampliar-la)

Demà, dimecres 3 de juny, a les set de la vesprada, presentarem la revista Aula de Lletres Valencianes – Revista Valenciana de Filologia en l’Aula Magna de la Universitat de València. L’acte serà una reflexió sobre l’evolució de la societat valenciana i sobre les necessitats del valencià i del valencianisme, vistes des dels professionals de la llengua. En particular, els temes centrals seran 1) La necessitat de superar la fractura social valenciana sobre la naturalesa del valencià; 2) Com parlar sobre el valencià per a que siga un factor d’unió entre la immensa majoria de valencians (i no un factor de divisió) 3) Com convé ensenyar el valencià (i com no convé ensenyar-lo); 4) La necessitat d’aconseguir un model lingüístic identificador, assimilable i practicable per als valencians de cultura mitjana.

La nostra voluntat és que l’acte aprofite per a presentar un conjunt de propostes socials, educatives i lingüístiques que, a més d’anar a favor de l’ús públic del valencià i ser potenciadores de la cohesió de la societat valenciana, siguen útils al govern de la Generalitat per a tindre l’adhesió de la major part dels valencians.

Al costat de membres de la revista (Antoni López Quiles, Àngel Calpe i Abelard Saragossà), també intervindrà el pintor Manuel Boix i el vicerector de cultura de la Universitat de València, Antoni Ariño.

Article o artícul? Algunes reflexions sobre la normativa lingüística valenciana

Àngel Calpe
A J. F., amb sincera estima

L’altre dia em trobava raonant amb un vell amic quan, absort com estava en el tema principal de la conversa, m’amollà una sentència que em deixà paralitzat:
–Això es català!
Vaig quedar-me parat per un moment, intentant rebobinar les meues paraules per si encontrava la causa de tan inesperada interrupció i pensí: Ja la tenim!
El meu amic es veu que es va adonar de la meua cara d’astorat i m’aclarí diligentment:
–Has dit article, i no artícul.
–Encara estem en això? –Li preguntí.
Es veu que sí, que per a alguns valencians la terminació de paraules com article/artícul resulta encara objecte de polèmica. No recorde molt bé com vaig resoldre el tema aquell dia, però em quedà clar que valia la pena tractar eixe punt amb més deteniment i compartir les meues reflexions amb qui tinga interés per llegir-les.
El valencià és una llengua romànica derivada del llatí i, com a tal, respon a l’evolució d’eixa llengua. Així la terminació llatina –cŭlus/ –cŭlum va perdre la u breu i donà lloc a paraules patrimonials com ara mascle, miracle (col·loq. milacre), o muscle. Podríem incloure també ací les paraules vincle, oncle, carboncle, o cercle, que el mateix Diccionari de la RACV dóna com a valencianes (com no) encara que les marque com a antigues, i fins i tot llentiscle, (del llatí lentīscu, amb el mateix significat, probablement a través del diminutiu *lentīscŭlus) i rascle (i rasclet, derivats segurament els dos de *rastŭlu). Amb això comprovem que la terminació -cle és plenament valenciana.
Quan en la llengua clàssica s’introduïren llatinismes que originalment acaben en –cŭlus/ –cŭlum, l’adaptació es féu de manera diversa. Així, tenim documentades solucions en -cul, -col, i -cle (cĭrcǔlus > círcul, cércol, cercle; articŭlus > artícul, artícol, article; receptacŭlum > receptàcul, receptàcol, receptacle). Podríem dir, simplificant, que quant més ús tingueren, més fàcilment passaren de la forma semiculta en -cul a la patrimonial en -cle. En alguns casos, es varen produir especialitzacions semàntiques i tot. Per exemple, Carles Ros en el seu Diccionario valenciano-castellano de 1748 ens informa que la forma valenciana principal de cĭrcǔlus és cercle, que dóna per equivalent a la castellana círculo, però també arreplega cércol per a anomenar els anells que es posen al voltant d’una bóta per a mantindre unides les dogues, distinció que mantenim actualment en valencià. També el mot llatí muscŭlus ha derivat en dos paraules amb terminacions diferents i significants relacionats però distints: muscle i múscul.
Eixa especialització semàntica és més una excepció que no la regla. En tot cas, la variació de les possibles solucions a eixe grup de paraules féu que els diccionaris valencians del XIX i principis del XX reflectiren un tractament irregular i incongruent. Per no allargar-ho massa, mostre com arrepleguen les paraules article, bàcul, carboncle, espectacle, obstacle, opuscle, oracle, ridícul, vehicle i vincle els diccionaris valencians més importants de l’època referida. No cal recordar que paraules com mascle o miracle no presenten variació, encara que els derivats mantinguen la u etimològica (masculí, miraculós, etc.).