Pel valencià consolidat de l’audiovisual (I)

alexandre-ordaz

Alexandre X. Ordaz Dengra. Cercle Isabel de Villena

El valencià hauria de sentir-se i de predominar clarament en la nova radiotelevisió valenciana en tots els formats: no-ficció (informatius, magazins, documentals…), ficció (cine, sèries, dibuixos animats…), publicitat… Ara bé, ¿quin valencià? ¿El de «eixos hòmens jóvens fan dos faenes i seguixen avant» o el de «aque(s)ts homes joves fan dues feines i segueixen endavant»? (El primer exemple aplica el model de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua -AVL- i el segon seguix els «Criteris lingüístics» elaborats l’any passat per la Direcció General de Política Lingüística -DGPL-.) ¿O cap d’eixos dos models de valencià, sinó algun híbrid? ¿O tant l’u com l’altre, però en funció de «registres» o de «graus de formalitat» com ara alguns suggerixen? Per a resoldre la qüestió, la dita DGPL (una part de la Conselleria d’Educació i Cultura) va crear una comissió que l’estudiara i, en acabant, també ho ha fet la mateixa Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC). Finalment, el passat 19 de maig es celebrava en la UV la jornada «El valencià de la futura RTVV: models lingüístics de la comunicació audiovisual», on diferents membres d’eixes comissions donaven pistes sobre les seues possibles conclusions. A la vista de tot el que es va dir, pense que, abans que siga massa tard, convé dibuixar unes línies mestres i tindre-les ben presents quan ens movem en este terreny tan delicat. Per això, dedicaré a la qüestió dos articles dels quals este és el primer. Anem a pams.

En primer lloc, el model de valencià ha d’estar al servici de l’ús, ser-li útil; en altres paraules, ha d’ajudar a la societat a adoptar-lo com a mitjà d’expressió habitual. Això implica que ha de ser un model natural, identificador, assimilable i practicable per als cinc milions de valencians. Per tant, no hauria de separar-se artificiosament del model de valencià públic que, durant vora vint-i-cinc anys, va fer connectar l’anterior radiotelevisió amb la nostra societat i va ajudar a aprendre la llengua a tants milers de persones a través de sèries de ficció com «Autoindefinits» o «L’Alqueria Blanca», de dibuixos animats com «Bola de Drac» o «Doraemon» o dels documentals de «Dossiers» o d’«Arrels». Contràriament, ha de basar-se en tota la faena feta durant tant de temps per tècnics lingüístics, traductors, comunicadors, actors… Ben mirat, no aprofitar eixe bagatge enorme, ignorar-lo, significaria forçar un tall en el model de valencià, que s’afegiria innecessàriament a un tall forçat previ que ha sigut dolorós: el que afecta encara la recepció de ràdio i televisió en valencià. Una actuació tan errònia i tan greu tindria com a efecte el desconcert i la inseguretat dels usuaris d’una llengua que, per a poder prosperar, necessita un camí tan recte i constant com siga possible.

Per una altra banda, el valencià de la nova radiotelevisió hauria de tindre com a marc de referència les publicacions de l’AVL com a organisme de la Generalitat que, segons l’Estatut d’Autonomia, s’encarrega de regular la llengua. Consegüentment, els responsables del model lingüístic de la CVMC haurien d’aplicar les prescripcions i recomanacions dels documents normatius de l’entitat (gramàtica, diccionari i altres) i observar especialment les del «Manual de l’estàndard oral» (2006) i el «Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià» (2011), treballs editats en vida de l’ens RTVV. Anant per eixe camí, facilitaríem l’assoliment de quatre objectius: 1) que el model de valencià de l’audiovisual (que té una incidència social tan gran) i el que usa la institució estatutària de consens (l’AVL) siguen com carn i ungla, de manera que el primer tampoc haja de canviar amb cada nou govern; 2) que el conjunt dels valencianoparlants s’identifiquen amb eixe model lingüístic (vinculat directament a l’oficialitat) i que vullguen practicar-lo; 3) que els no valencianoparlants estiguen en contacte amb un valencià natural i de qualitat, de manera que el consideren positivament i que els impulse a usar-lo en la comunicació pública, i 4) que es dignifiquen i es vehiculen en la pràctica aquells trets lingüístics (fonamentalment, tries lèxiques i gramaticals) que caracteritzen el valencià com a modalitat i que són plenament normatius.

En l’article que ve, seguiré analitzant com de negatiu seria per a la percepció i ús social del valencià abandonar el model de valencià consolidat de l’audiovisual (i segellat per l’AVL) i apostar, partint de nou de zero, per un model diferent que es separe dels parlants i de la societat valenciana i que responga a unes bases poc sòlides i massa volubles (com ho són els interessos partidistes de cada govern); també explicaré quin principi bàsic hauria de regir la qüestió del model lingüístic en la radiotelevisió valenciana. De moment, les reflexions fetes comporten que, tant per efectivitat com per a potenciar l’ús social de la llengua, els mitjans audiovisuals públics valencians haurien de dir, com diuen els valencians, que «eixos hòmens jóvens fan dos faenes i seguixen avant». I això independentment de «registres» o de «graus de formalitat», ja que parlem de formes valencianes que són generals entre els parlants, que estan legitimades per la nostra literatura històrica (i pels materials audiovisuals fins ara existents en valencià) i a les quals donen preferència els treballs de l’AVL. ¿O és que algú encara pensa (sincerament) que les formes tradicionals valencianes són sistemàticament vulgars o exclusivament col·loquials davant de les que són pròpies d’altres modalitats de la llengua?

Article publicat originalment en Las Provincias, el 3 de juliol de 2017.

Anuncis

3 thoughts on “Pel valencià consolidat de l’audiovisual (I)

  1. Absolutament d’acord. La llàstima és que tot indica que tenim al front algú que considera el valencià natural “de poble” i vol tornar a eixe “valencià culte” dels huitanta, artificiós, postís i coent.

  2. Una llengua que vol ser útil és aquella que permet que els productes produïts amb ella puguen tenir la màxima distribució i incidència possible. Els productes audiovisuals valencians acabaran morint si el seu àmbit de distribució es tanca dins de les fronteres valencianes, com la producció literària, ja prou malmesa. La llengua no sols és un producte de comunicació, també de creació, per tant una llengua endogàmica acabaria per desaparèixer, dons els creadors la considerarien negativa per al seu treball. El valencià si vol sobreviure ha de treballar per fer-se un lloc rellevant dins de la producció general de la llengua catalana i incidir des d’eixa posició en la popularització de determinades variacions dialectals que per economia s’imposen a altres. Tot el que siga mirar-se el melic implica una errada de proporcions catastròfiques. No vol dir això que s’haja de menystenir les variants pròpies. Qui ha dit mai que salvar una llengua en procés regressiu era una tasca fàcil?

  3. Sobre los comentarios de by15. Al concepto de “lengua endogámica” lo encuentro relativo aquí, ya que “trabajar por ganar un espacio relevante dentro de la producción general de la lengua catalana” no garantizaría necesariamente más difusión (a menos que se esté hablando de presuntos mayores apoyos promocionales por parte de estratos de perfil más político que socio-cultural).
    La mayor o menor difusión dependerá de estrategias y acuerdos comerciales de distribución, acompañado de las correspondientes campañas de sensibilización por parte de autoridades. En este momento, fuera de los territorios de habla catalana (sea o no la variante valenciana) no resulta más difícil encontrar productos editoriales valencianos que catalanes (y la diferencia queda establecida puramente por temas presupuestarios).
    El tema queda mucho más claro con los productos audiovisuales y editoriales procedentes de países hispanoamericanos. La mayor o menor “endogamia” se extingue cuando actúan nuevas estrategias comerciales, porque alcanzan picos de distribución en países “extranjeros” sin adaptar ni un ápice su paradigma verbal (en función del mercado destino) ni la terminología regional.
    El espectador/lector ávido de conocimientos se centrará más en los contenidos y en la propuesta presentada en cada producto, y filtrará de forma inconsciente la estructura formal de cómo se presenta. En otras palabras, es como si un mallorquín o un catalán o un valenciano pensaran que no pueden aprovechar la lectura de un libro escrito en otra de las variantes lingüísticas citadas o no poder ver la televisión de la región vecina por lo mismo.
    ¿Acaso a los hispanoamericanos les cuesta tanto leer un libro impreso en España en castellano? Claro que no. Habrá dudas (no imposibles de resolver).
    Es paradójico pero lo de “mirarse el ombligo” lo encuentro más en las corrientes más ortodoxas y puristas del pancatalanismo lingüístico. Ojalá, en el campo audiovisual, fuera posible ver en señal abierta (TDT) las cadenas televisivas de absolutamente todas las regiones del Estado español en todas y cada una de las CC.AA. porque de este modo se acabarían las alusiones de “endogamia” y de “ombliguismo” que suelen perder fuerza frente al uso popular, vivo y dinámico de una lengua.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s