El model lingüístic de la Corporació

Gumbau en la VI Jornada sobre el valencià (2014)

Felip Gumbau Morera

El passat divendres 19 de maig vaig tindre la sort d’assistir a una jornada acadèmica titulada “El valencià de la futura RTVV: reptes i oportunitats”, subtitulada “Jornada sobre els models lingüístics de la comunicació audiovisual”, que es va celebrar a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València. Després de no pocs anys, tornava amb molta il·lusió a la casa on em vaig formar com a professor de Valencià, i el viatge des de Benicarló va valdre molt la pena.

Ara bé: encara que les ponències, les taules redones i els debats van ser molt interessants, trobo que es va dedicar poca atenció a l’objecte d’estudi de la jornada, que era el valencià i el model lingüístic. Les úniques qüestions concretes que es van debatre van ser les dualitats “este/aquest”, “dos/dues” i “barco/vaixell”. És veritat que des del dimarts 16 de març una comissió d’experts està treballant en la confecció del llibre d’estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC); de fet, un dels membres de la comissió que s’encarrega de redactar-lo (Josep Garcia Illa) va intervindre a última hora per a demanar als assistents un vot de confiança en el grup de treball. Però això no era impediment perquè poguera haver una mica de debat.

És evident que la prioritat ara mateix és la posada en marxa de les plataformes de la Corporació (televisió, ràdio i multimèdia), que Rafa Xambó ja ens van avançar que no serà efectiva fins a l’any que ve, i també que la programació siga de qualitat i íntegrament en valencià. Però això no lleva que no es parle del model lingüístic. La persona que va aportar més llum a la qüestió va ser el periodiste Juli Esteve. Segons ell, l’acceptació de la llengua i del seu model depén de la qualitat del producte. En efecte, si el treball no és bo, és igual la llengua i el model que usem. «El valencià no és un valor afegit», sentenciava un home que lamentava no ser filòleg, però que ignorava tindre un gran sentit comú.

La qualitat és primordial, sí, però és que Juli Esteve considera que el model de llengua és molt rellevant. A parer seu, en els nostres mitjans s’ha d’utilitzar un valencià correcte però alhora pròxim, popular; jo ho diria al revés: pròxim però correcte. Afirmava que en la comunicació cal evitar el soroll; altres ponents van repetir la idea durant la jornada: no s’han de causar estridències. En eixe sentit, es posicionava clarament a favor de l’ús del demostratiu “este” en qualsevol registre.

Ja sé que és un tema enutjós i que per a molts és secundari, perquè la prioritat és la recuperació de la llengua (completament d’acord), però no ens enganyem: el model de llengua va íntimament lligat a l’objectiu primer. En la jornada, vaig observar atònit com, des d’un sector universitari, es defensava amb vehemència una separació innecessària entre el registre formal i el registre informal. Tenint en compte que la major part de membres de la comissió que redacta el llibre d’estil de la Corporació està vinculada directament o indirectament a la universitat, fa l’efecte que eixe serà el criteri predominant. De fet, ja ho podem observar en el Diari Oficial, que escriu “estableix”, “dues”, “servei” i l’insòlit demostratiu “aqueix”.

Són molt simptomàtiques les declaracions d’una de les membres de la comissió d’assessorament lingüístic de la Corporació, Rosa Agost. Deia: «la gent s’ha de sentir també identificada» (l’adverbi “també” és revelador). I deia: «som una elit» (interpreto que es referia als doctors universitaris i als tècnics lingüístics). Estes afirmacions serien irrellevants si darrere no amagaren una manera de concebre el model lingüístic que, al meu parer, va errada. Separar-se del parlar espontani no ha de ser un capritx, sinó que ha de tindre una causa justificada. Si les formes “este” o “servix” són populars i històriques i estan avalades per l’Acadèmia, ¿per què ens hauríem de separar del parlar espontani en este cas concret en situacions formals?

Es comentava ahir entre el sector universitari que el debat entre “este/aquest” és «estèril», però ho és només per a l’elit, perquè les persones que la componen són les úniques que tenen l’habilitat de forçar-se a dir “aquest” i “serveix” en situacions formals com a marca de distinció. El que sí que és estèril és fer eixe esforç innecessari i, a més, demanar als altres que també el fem. Un esforç necessari i justificat és dir “cercavila” en comptes de “pasacalle” o “passacarrer”, o recuperar el pronom “hi”, o dir “el costum” en lloc de “la costum”. Però voler fer canviar paraules espontànies i legítimes per capritx no només no fan cap bé, sinó que fan mal.

Si la gent ja té la sensació que no parla bé en valencià, només cal que ara ens compliquem més la vida adoptant solucions allunyades injustificadament del valencià popular. I això bé que ho saben els periodistes, que, a diferència de certs doctors universitaris, xafen ben sovint el carrer. Per posar un cas, Víctor Sorribes (el delegat de TV3 a les Terres de l’Ebre) diu formalment “este” o “dos dones”, criteri que també adoptava, per cert, Empar Marco quan era delegada de TV3 a València. Seria inconcebible i imperdonable que ara la Corporació Valenciana obligara a dir “aquest” i “dues dones”, entre altres solucions postisses.

El debat entre “este” i “aquest” no és estèril perquè amaga dos models de llengua diferents. El model que ha adoptat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (“este”, “servix”…) es basa en el valencià tradicional, identifica tots els valencians i, per això mateix, no causa estridències. En canvi, el model universitari majoritari preconitza formes allunyades del parlar dels valencians amb una intenció elitista. La possible raó de ser d’este model la va deixar clara la ponent Carla González, que usava “aquest”, “tenir”, “serveix”, etc., amb la convicció d’estar defenent la «unitat de la llengua». Separar-se del valencià tradicional per a adoptar formes del català oriental no només no comporta cap benefici (ni per als catalans mateixos), sinó que, a més, té un cost molt alt: la desafecció dels valencians amb el model i amb la llengua. Mirem-ho al revés: ¿se separen els catalans del català tradicional per a adoptar formes valencianes en benefici de la unitat de la llengua? ¿Quina és la prioritat de la Corporació Valenciana: acostar-nos tant com puguem al català del Principat o fer un model assimilable i practicable per la majoria de valencians, fins i tot aquells que no han tingut el privilegi d’estudiar a la universitat?

Acabo amb la qüestió següent. L’ús de les formes valencianes legítimes (“prompte”, “roig”, “calcetí”, “espill”…) no fa perillar la unitat de la llengua ni és una mostra de secessionisme lingüístic; de la mateixa manera, no hi ha una intenció secessionista quan els catalans usen les formes “aviat”, “vermell”, “mitjó”, “mirall”… Senzillament, ens trobem davant de dos modalitats de la llengua, les quals no s’exclouen, sinó que es complementen: són dos cares de la mateixa moneda. Tant de bo que hi haja reciprocitat entre els mitjans de comunicació catalans, valencians, balears i andorrans: eixe sí que seria un gran pas cap a la unitat de la llengua.

Article publicat originalment en el diari La Veu, el 22 de maig de 2017

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s