Una «Aula» plena de racionalitat i de molta satisfacció

ressenya-abelard-aula4_19-6-15

Abelard Saragossà

El darrer número d’una revista pensada sobretot per als docents de valencià comença per un article que, segons un docent històric (Enric Ferrer Solivares), hauria de ser conegut i practicat en els departaments de valencià: «Els pronoms febles: com s’ensenyen i com deuen ensenyar-se». L’autor (un jove prometedor, Alexandre Ordaz) mostra que un tema tan temible per als professors i sobretot per als estudiants, es pot explicar d’una forma clara i sistemàtica. També ensenya que els usos fonamentals de pronoms que no existixen en castellà (en i ho) són perfectes en el valencià popular. Contra la por davant de la lingüística i la desconfiança en el valencià, una dutxa de racionalitat i de satisfacció. Recomane als professors de valencià la lectura tranquil·la i reflexiva del treball.

El segon estudi és molt diferent. Un autor que està renovant i ennoblint la història de la literatura valenciana, Antoni López Quiles, s’encara a u dels escriptors que més bé deu haver conegut i dominat la llengua: Roís de Corella. En un estudi molt detallat («Lo temps de la tribulació»), mostra com l’escriptor clàssic valencià sospesava cada paraula que escrivia i, pel seu compromís cívic, modernitzava el model lingüístic: una lliçó per als valencians actuals.

El tercer estudi tracta un tema d’actualitat: ¿quins són els objectius teòrics, socials i ètics que haurien de buscar les gramàtiques de les acadèmies? No són pocs els qui diuen que la normativa seria externa a l’ètica (¡i a la societat!), com si hi haguera res fora de l’ètica. A més, el treball ho aplica a la gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de manera que els lectors començaran a saber, sempre fonamentant-se en argumentacions, quines característiques definixen la GNV (2006). De fet, l’article conté un programa per a analitzar eixa gramàtica.

¿Es poden fer dos lectures oposades de la gramàtica d’Enric Valor? Josep Saborit analitza quina interpretació és coherent, la de Maria Conca o la d’Abelard Saragossà. Seguim davant de treballs actuals i útils, afirmació aplicable a l’article cinqué: «¿Com s’ensenya el valencià? La perspectiva d’una alumna castellanoparlant», de Carmen Barcos. Apareixen dos maneres molt diferents d’actuar, una negativa, rectificadora i frustrant; l’altra, identificadora, formativa, humanista i potenciadora de la personalitat valenciana.

La resta de la revista conté una nota sobre «Manuel Sanchis Guarner en el record», d’Eugeni Reig; un estudi de Ramon Córdoba Caro sobre la poesia de Marc Granell per a facilitar el treball en els instituts; una ressenya detallada i reflexiva d’Anselm Bodoque sobre el llibre La política lingüística al País Valencià, de Susanna Pardines i Nathalie Torres; i un estudi de com apareix el valencià i el valencianisme en el Manual de sociolingüística de Toni Mollà. Crec que no exagere si dic que ens trobem davant d’una revista que no solament és amena, útil, formativa i aplicable a la realitat per als docents de valencià, sinó encara per a les bases del valencianisme. Disseny, de Manuel Boix: extraordinari.

Ressenya publicada en el Suplemento Posdata de Levante-EMV el 19 de juny del 2015

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s